Search
Close this search box.

Llingua y nacionalidá

[ad_1]

Si preguntamos a la xente mozo pol artículu 151 de la Constitución casi seguro que nun tienen idea, que nun s’alcuerden nin saben de qué va. Y por embargu foi unu de los más significativos, importantes y dinámicos dende 1977. Ponía en marcha’l Estáu de les Autonomíes dando-yos a Galicia, a Euskadi, a Catalunya y a Andalucía, pola vía rápida, el pasu hacia les transferencies y les instituciones a les que les demás rexones llegaríen pola llamada “vía lenta”. Una d’estes últimes yera Asturies. Ente les condiciones del 151 taba’l que les nueves autonomíes hobieren presentao proyeutos durante la II República y tamién cuntaba que fueren territorios con llingua propia. Eso punxo en guardia a Conceyu Bable, dao que “Galeuska” emplegaba entós como refuerzu del “fechu diferencial” el reclamu del “dechu a l’autodeterminacion”. Dalgunes en C. B. intentemos copiar esi reclamu. Foi un erru, y veráse’l porqué. Decíase que les potencies colonialistes exercíen elles mesmes d’opresores del estáu propiu, lo qu’afectaba’l fechu llinguísticu. Pero ye que’l conceutu d’autodeterminación venía del nivel políticu internacional de países baxo’l dominiu tovía de les metrópolis occidentales. ¿Y cómo demostrar que rexones de la metrópoli acusada yeren colonies d’un estáu totalitariu? ¿Y cómo proceder a la so independencia? Foi pasando’l tiempu y Europa nun tenía pinta nenguna de ser nin de contener estáu totalitariu nengún. España entró nel Mercáu Común y dempués na Xunión Europea nel primer día de 1986. El tópicu del “drechu a l’autodeterminación” esfumóse dafechu. Nun valió más pa sofitar les reivindicaciones económiques, sociales y sobre too culturales de les Comunidaes Autónomes.

[ad_2]

Source link