Sempre he sigut un enamorat de França des que vaig començar a descobrir el país en 1991, en un Tour de difícil oblit perquè va ser el primer dels cinc triomfs de Miguel Induráin. Quan viatges pel que ells denominen l’Hexàgon t’adones que una cosa és París i una altra la resta, un territori variat on el sud i el nord, igual que el centre, res tenen a veure. Els bretons en res s’assemblen als occitans i estos són com la nit i el dia si se’ls compara amb un alsacià; això sí, a tots els unix una passió que es denomina Tour de França.
Va més enllà de qualsevol cultura, siga artística o esportiva. I ja no diguem ideològica, ara que el Tour entra al seu país d’origen en plena recta final de les eleccions legislatives. Per cert, per a arribar a Itàlia va ser necessari travessar amb cotxe la costa mediterrània francesa, a on cridava l’atenció la publicitat dels partits polítics, tots anunciant-se en unes pissarres de ferro amb diferents números, assignat cada un a una formació. I, entre els dissenys, el més sorprenent va ser el del Nou Front Popular amb una composició de colors, cadascú identificatiu a un partit del bloc, però que tal com els han col·locats formalitzen la bandera republicana espanyola.
Ciclisme i eleccions, en un mateix dia
Si hi ha una etapa diferent de totes en este Tour és la que està programada per a este diumenge, 7 de juliol, dia de sant Fermí, de sant Induráin, com alguns diuen en carrera. La resta són les habituals, contrarellotges (dos estan previstes), muntanyes per onsevulla, algun esprint com el que es va veure el dilluns a Torí, i diverses jornades perquè els actors de repartiment de la carrera s’escapen amb permís dels primers protagonistes i realitzen alguna fugida amb el premi d’una victòria; el podi, la glòria del dia, les entrevistes, la portada de L’Équipe i la copa de xampany a la nit amb els companys, directors i auxiliars.
El 7 de juliol, a Troyes, des d’on s’ix i s’arriba, els ciutadans estan cridats a les urnes en ple festival de Tour, en una etapa amb 34 quilòmetres de terra -gravel com es denomina ara- que pot marcar majors diferències que una contrarellotge o un dia salvatge pels Pirineus o els Alps.
El Tour bloqueja carreteres, la de la competició i les d’accés, a vegades, fins al dia anterior i si no des de primera hora del matí. No passa ningú, fins i tot els veïns tenen vetada la mobilitat motoritzada a les seues vivendes. Però, si hi ha una cita amb les urnes, què ocorre. Per molt Tour en plena ebullició, cal anar a votar, i un col·lapse de carreteres és una dificultat afegida, sobretot quan es viu en zona rural i cal desplaçar-se a la ciutat a depositar la papereta.
Més llibertat de moviment
A Troyes, les carreteres del Tour es tancaran amb el temps just perquè passe l’escamot, es deixarà a la gent anar als col·legis electorals, si és amb cotxe, estupend, i l’horari de votació s’ampliarà, que França, Europa i tots es juguen molt amb el que ocórrega al país i no és moment que les bicis, per molt famosos i ràpids que siguen els que pedalen en estes, entorpisquen la segona volta de la votació.
França és un país afectuós, a on fins i tot comencen a deixar oberts els restaurants (quasi) en hora espanyola, la qual cosa és d’agrair per als enviats especials que tanquen famolencs la sala de premsa. Cuiden de les ciutats i, igual que succeïx a Espanya, l’excel·lència dels carrils bici, a favor o en contra, servix per a endevinar la línia política dels alcaldes o les alcaldesses, encara que els que no són partidaris d’animar a moure’s amb bici per la seua ciutat pugen igual al podi del Tour a entregar els premis.
Suscríbete para seguir leyendo